“Si tanta gent té fills, tan difícil no deu ser”
Va saltar a la fama posant-se a la pell dels protagonistes dels seus reportatges a 21 días, va consolidar la seva carrera periodística amb el programa Conexión Samanta i ara, mentre rumia nous projectes, la Samanta Villar s’embarca en una aventura que durarà bastant més de tres setmanes: ser mare de bessons. De tot plegat n’ha parlat amb Trentadies. Per Oriol Sumsi Fotos Anna Baeza
Una cosa és córrer els 100 metres llisos en menys de 10 segons, que només pot fer molt poca gent, i una altra és tenir fills. Amb frases com aquesta, un gran somriure i una panxa molt grossa i ens rep a casa seva la Samanta Villar. Seran nen i nena, ens diu. La parelleta de cop.
Penses molt en com educaràs els fills?
Improvisarem.
Ja està?
No! (riu) Mira, jo escolto molt el Carles Capdevila, que en sap molt d’educació, i ell sempre diu: s’ha d’aplicar el sentit comú. Això em deixa molt tranquil·la. Tothom ho diu, que no hi ha un manual d’instruccions, així que cal anar pas a pas, dia a dia, mes a mes.
Però bé que s’han de prendre decisions.
Sí, i suposo que ens guiarem molt per l’instint. A l’hora de triar l’escola, per exemple, com saps que una és millor que una altra? És com els metges… “M’han parlat molt bé de tal metge”… Però això quin rigor té?
Potser a algú li va bé i a tu no.
Clar, no ho saps mai. I això pel que fa a escollir l’escola. Pel que fa a l’educació a casa, crec que la clau és pensar que els nens imiten el que veuen. Si vull que llegeixin, m’han de veure llegir. Si vull que siguin respectuosos, m’han de veure sent respectuosa. I haurem de dir menys paraulotes, això sí, perquè portem tota la vida amb un llenguatge una mica barroer!
Com t’imagines com a mare?
A mi m’agradaria que els meus fills fossin nens independents, no que m’estiguessin tot el dia dient “mama, mama”. Preferiria un nen que passés de mi que no un nen súper dependent i que no se sapigués desenvolupar o tingués poques habilitats socials… Això sí que seria un problema. Patir clar que patirem… Però jo sóc de les que penso que és millor que el nen pugi a l’arbre. Si cau ja estaré jo a baix per agafar-lo, però que pugi… I si es fa mal, ja sabrà que això fa mal.
Recordes què volies ser quan eres petita?
Va ser el meu pare que em va suggerir de fer periodisme. Jo tenia nou anys, m’agradava molt llegir, i escrivia contes, i els gravava amb aquells radiocassets, amb el meu germà… Doncs va ser el meu pare que em va donar la idea, dient que així em podria guanyar la vida escrivint, que és el que m’agrada, i vaig pensar doncs ja està, de conya. I dels nou anys fins avui.
Quin encert.
Després també he pensat que en realitat a mi no m’interessava la realitat, sinó els contes. No era tant l’actualitat, o la política, el que m’interessava, la meva vocació era més creativa. Potser m’hagués hagut de fer dramaturga, o actriu, o escriptora de ficció…
Però vas començar treballant a informatius.
Sí, però als 17 anys no llegia els diaris, llegia novel·les. Ha estat de gran, fent de periodista, que m’ha interessat l’ac-tualitat. De fet gairebé tots els llibres que llegeixo ara són de no ficció, perquè m’avorreix molt llegir novel·les. Les històries reals són molt més interessants.
Molts llibres de no ficció són novel·lats…
Això és el que m’interessa, parlar de la realitat però amb les eines de la ficció, de manera que et genera una incògnita, un ritme, un suspens… Això és genial. Amb els llibres de no ficció tinc la sensació que estic aprenent tota l’estona, amb les novel·les no. De fet això sempre m’ha passat, aquestes ànsies de saber. Ara amb la meva mare, com que vindran els meus fills, parlem molt de quan jo era petita, i em diu que des de molt petita li feia preguntes que ella no sabia respondre… I llavors no hi havia Google com ara.
La curiositat.
Sí, aprendre, aprendre, aprendre. Veure el que no conec i investigar-ho a fons.
Parlar de la realitat amb les eines de la ficció és el que fas amb els teus reportatges?
És el que intentem. A nosaltres no qualsevol personatge ens serveix, cosa que als d’informatius sí. Nosaltres necessitem gent que comuniqui, o bé per carisma, o bé per tendresa, o bé perquè la seva història és increïble… Però que comuniqui. I llavors a l’hora de construir el reportatge sempre hi ha una presentació del personatge, un nus i un desenllaç, com a la ficció. També intentem generar una empatia, una connexió amb el personatge, que és el que fa la ficció.
“De petita només llegia contes i novel·les però ara m’avorreixen, les històries reals em semblen molt més interessants”
Per què creus que la gent mira un programa i no un altre?
Per l’emoció. Això la publicitat ho té claríssim des de sempre, però es pensava i encara hi ha gent que pensa que la informació ha d’estar al marge de l’emoció, diuen que és sensacionalisme.
Però és diferent crear una emoció, o una sensació, del sensacionalisme, que és un abús d’això, buscar l’impacte de manera gratuïta. Jo parlo de reflectir les històries tal com són, i les històries tenen una part d’informació i una part d’emoció. Quan emociones l’espectador, s’obre com un canal per on pots passar tota la informació que li vols transmetre.
Quina informació?
Les coses que passen el món, com són les coses. És una qüestió de principis. Penso que tothom hauria d’estar informat de moltes coses. Quanta més informació i més coneixements més lliure ets, més amo de les teves decisions, menys et poden enganyar.
Creus que les televisions tenen aquest objectiu, informar?
Les televisions privades busquen el benefici, clarament, però si acon-segueixes crear un programa que, a part de generar beneficis, és de qualitat, estan encantades. Un programa com Salvados, si continua, és perquè dóna bons resultats. El dia que deixi de tenir audiència se’l carregaran.
És heroic, doncs, aconseguir això en una televisió privada.
Heroic i estressant, perquè ells sempre t’exigeixen resultats. Sempre t’intenten forçar cap al tipus de producte que ells saben que els hi dóna resultats. Jo m’hi encaro, perquè que un programa hagi funcionat en un moment determinat no significa que torni a funcionar, perquè quan més repeteixes una cosa, menys efectiva és. El primer cop pot funcionar, però si la repeteixes ja no. És una batalla que tenim dia sí i dia també.
És un problema aquí, o a tot arreu?
El mercat espanyol és molt petit, per no parlar del català. Als Estats Units, on tens un mercat de 300 milions de persones, pots fer moltíssim més.
Tornant als nens, quin paper creus que ha de tenir la televisió en les seves vides?
Això és un debat que en els últims anys és molt intens, perquè l’Estat s’ha posat súper estricte amb les qualificacions per edats dels programes i té tota una graella molt súper específica sobre continguts violents, sexuals, de drogues, etcètera. Segons com tractes aquests continguts, tens una qualificació per a unes edats o per a unes altres. Jo crec que s’ha arribat aquí perquè no s’ha tingut una actitud responable per part de molts agents dels mitjans de comuniciació. Potser voldràs que no et considerin un educador, però a la pràctica tens un poder d’influència tan alt que sí que estàs influint en l’educació. Aleshores, o et comportes, o “et comporten”.
Pot ser una mala influència, doncs?
Sí, però jo no sóc de les que pensen que, com que els dibuixos són violents, els nens peguen. Els nens són ben capaços de distingir la realitat de la ficció. Nosaltres vèiem Mazinger Z i no se’ns acudia anar donant cops de puny, i vèiem V i no ens menjàvem ratolins.
Cert.
Per una banda està bé que els mitjans tinguin aquesta responsabilitat i que els collin per no influir negativament en els nens, però per altra banda no hem de ser uns histèrics i pretendre que els nens no estiguin en contacte amb cap moment ni amb el sexe, ni amb la maldat… És veritat que els mitjans tenen molta responsabilitat, però tampoc s’ha de fer una bombolla com s’està fent de que els nens visquin en un món inocu i d’innocència total. La vida no és això i ja va bé que de tant en tant vegin que hi ha gent que no té la vida que tenen ells i que aprenguin a donar importància a les coses que tenen i que viuen.
“Cal controlar les televisions perquè no influeixin negativament en els nens, però tampoc se’ls ha de tancar en una bombolla d’innocència total”
Fora de la bombolla, doncs.
Tot això em preocupa menys que moltes coses novedoses i que són reptes molt més grans com són les xarxes socials. Molts nens estan molt pendents dels likes que tenen a Facebook o a Insta-gram. Si no reben prou likes els hi baixa l’autoestima i pensen “No sóc prou gra-ciós, o agosarat”. Això és una cosa molt nova, nosaltres no ho vam viure. Abans teníem una colla d’amics, però ara se’n tenen 300 o 3000… I el que no en té 3000 es pregunta: “I jo per què no?”
Es busca la popularitat.
Sí, i a part hi ha el problema de que et converteixes en un personatge públic. Quan estàs en una xarxa social ets un personatge públic, en una escala molt inferior a la meva, d’acord, però estàs exposat públicament… Això vol dir exposat a comentaris positius i negatius, i això per a un nen, pot ser molt dur.
És un problema nou.
Com convences al teu fill que ell és molt guai i que els que el critiquen no tenen raó? Perquè l’autoestima és bàsica per al desenvolupament de qualsevol persona… A mi això em fa molta por… Espero que els meus fills no tinguin aquest problema, o bé perquè són dels que en tenen 3000 (riu) o perquè diguin que això és una chorrada, que d’aquests 3000 la immensa majoria és gent que no coneixes ni t’interessa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario